#GHETTOBLOG

  • cbmanyanet


Segurament haureu sentit a parlar de la famosa regla del “70% mental, 30% habilitat”.


Es diu que això és el que necessita el bàsquet de tu quan hi jugues. Només un 30% del teu rendiment dependrà del nivell tècnic individual i del teu físic, mentre que la resta és un tema de coco. Per tant ja no hi ha excuses possibles perquè, t’agradi o no, de coco en tenim tots. Sempre hi haurà jugadors més hàbils que tu, això és un fet. Alguns tindran més força física, d’altres seran més alts, saltaran o correran més, o simplement tindran un canell més privilegiat.


Al cap i a la fi, el famós 30% el componen tres factors: atzar, informació genètica i esforç. I és clar que sempre hi ha coses que es poden millorar, però també n’hi ha que són com són, i hem d’acceptar-ho. Centrem-nos però amb l’important, el 70%:

I aquí ja no són 3 factors els que influeixen sinó que en són molts i molts més: petits gestos i actituds (tant a dins com a fora pista), maneres de ser, detalls entre companys, respecte entre rivals, la bona gestió de les pors, el saber decidir… En definitiva, tot allò que, a diferència de l’altre 30%, a simple vista es pot arribar a passar per alt o, almenys, no se li acaba de donar mai tota la importància que mereix.


I sí, agradi o no, la cosa anirà així: et superaran per A i per B però, amb el temps, aprens que el més fort no és qui aixeca més pes sinó qui aixeca abans el seu company de terra. El més talentós és qui supera les dificultats i dóna la volta a la truita en els moments més complicats. El que, després de fallar, és el primer en arribar a defensar. Aquests són els bons de veritat. El més ràpid no és el que arriba abans a la pilota, sinó el primer en oblida, en deixar de lamentar-se i qui es dedica a buscar solucions per revertir la situació.


L’MVP real és qui transforma els problemes del present en aprenentatge pel futur. I, pensat fredament, saltar dos metres i tocar l’aro tampoc val tant la pena. Abans preferiria tenir la capacitat d’elevar tot un equip sencer amb les meves paraules. Valora-ho tu mateix: una esmaixada són dos punts... Un equip eufòric et pot guanyar tot un campionat.


La confiança, a la llarga, puntua més que un bon canell i el treball en equip sempre, sempre i sempre anirà per sobre d’un gran jugador. Junts no hi ha qui ens pari. Així doncs potser cal donar-hi un parell de voltes i prioritzar allò que realment importa. Ajuda, coopera, anima, motiva, fes grup i treu profit del teu “coco”, que ni tu saps el potencial que hi tens aqui dins.


Amb el temps aprens que no es tracta ni de quilos, ni centímetres, ni de m/s, sinó de aixecar-se més ràpid, lamentar-se menys freqüentment i animar quan les coses no surtin. Confiar en tu i en allò que fas, i fes-ho sense esperar res a canvi.

De LeBron només n’hi ha un, però el tresor del bàsquet el podem gaudir entre tots.


Tendim a fixar-nos abans en el petit vaixell que no pas en tots els litres d’aigua que l’envolten i fan possible que ell pugui navegar. I potser estaria bé, almenys de tant en tant, mirar les coses des d’una altra perspectiva.

  • cbmanyanet


Torna a ser dissabte altre cop i al recordar-ho em llevo amb un lleuger somriure als llavis. Dia de bàsquet, dia de partit, dia d’amics i de lluitar, lluitar i lluitar per aconseguir l’objectiu de la setmana.


Torna a ser dissabte, una nova oportunitat per demostrar a l’equip que poden comptar amb mi i per donar-li les gràcies a aquella persona que, sempre que pot, ve a veure’m. El marcador es torna a encendre, i torna a marcar 0 a 0. Passés el que passés la setmana passada… poca cosa puc canviar, ara ja és tard per pensar-hi.

Deixa-ho tot de banda i concentra’t. Centra’t en aquest salt, centra’t en la primera jugada, la primera defensa i el primer rebot. Lluita ara pel que sí que pots canviar.

Torna a ser dissabte i avui tornem a ser-hi tots. Es reincorporen els dos lesionats després de tres setmanes, que s’han fet molt llargues. Hi som tots i això es nota a l’ambient només entrar al vestidor. Avui sortim amb totes les armes, avui els rivals tindran feina.

Torna a ser dissabte altre cop i hem de continuar sense abaixar el ritme. Les coses han sortit bé fins ara, juguem en equip, seguim les instruccions de l’entrenador i no hem perdut cap partit. Però sabem que el més difícil no és arribar a ser els millors, sinó mantenir-se allà dalt durant tota la temporada. El bàsquet és un esport de constància, de perseverança, de cap fred. A la mínima que us confieu us passaran per davant, així que no ho permeteu. Gaudiu de les victòries el dia que l’hàgiu aconseguit, però aneu al següent entreno amb la màxima predisposició a aprendre i a millorar. Sempre es pot fer millor.

Torna a ser dissabte i avui és el meu primer partit després de deixar-ho durant dos anys. Com ho he trobat a faltar… Els entrenaments, el pati, els dits fred a l’hivern, les meves companyes, les bromes, els sopars, les nits plegades. Com trobava a faltar tornar a vestir aquesta samarreta, amb tot el que significa per mi, amb tot el que he viscut en aquest club, amb la gent que el forma i el bon rotllo que hi ha. Potser deixar-ho no va ser la millor decisió que he pres mai, però he tornat, torna a ser dissabte, i avui tornaré a deixar-me la pell a pista igual que feia abans, en tinc unes ganes brutals.

Torna a ser dissabte i els petits salten del llit ben ràpid, per primer cop a la setmana. És dia de partit, dia de festa. L’entrenadora els espera a la pista i al veure'ls arribar se li escapa un somriure. “Ja els tenim aquí” - diu en veu baixa al segon entrenador.  Han entrenat fort aquesta última setmana i volen demostrar-ho jugant contra l’únic equip que, de moment, és invicte a la lliga. Saben que res és impossible i estan disposats a demostrar-ho a pista. Els pares i familiars els animen des de la grada. Es reuneixen els 13, i amb un fort crit inauguren el que serà, de ben segur, una gran jornada de bàsquet.

Torna a ser dissabte i “aquesta tarda papa, juguen els grans al ghetto. Oi que hi passarem una estona?”

Difícil dir-li que no, amb aquests ulls d’il·lusió que em posa. Els seus entrenadors tenen partit avui i els petits els volen anar a veure. És graciós veure com els imiten de vegades: com intenten saltar ben amunt per arribar a l’esmaixada, com intenten fer l’assistència sense mirar el seu company, com busquen el forat per passar la bola entre les cames, com arrufen les celles quan defensen… coses que fan els entrenadors quan juguen i que volen fer ells quan siguin més grans. La responsabilitat com a entrenador és enorme; no només formes jugadors de bàsquet, sinó també persones cosa que no pots oblidar ni un segon, i que fan de la teva feina, la millor feina del món.

Avui torna a ser dissabte i em torno a vestir de verd i groc. Tornaré a suar altre cop la samarreta que em fa ser part del millor grup de persones i valors. La meva escola, la meva passió, la meva gent.

Torna a ser dissabte al CB Manyanet - Les Corts. 

Més escrits de la Cris a www.justdoneit.es

© 2020 CB Manyanet Les Corts

  • Blanca Facebook Icono
  • Twitter Icono blanco
  • Blanco Icono de Instagram